Reivindicant la relació amb el directe, amb la realitat present, Laia Estruch pretén crear quelcom únic i especial dins del Límbic. La premissa és senzilla: si treballes a partir de moments compartits amb el públic és ben bé impossible que repeteixis res, fent, de cada trobada, un espai únic, allunyat del teatre, de les representacions, íntim.

Per això, a MIX, Laia cossifica la veu, la converteix en un organisme més i, tenint en compte que sempre és (serà) diferent, desplega un recorregut sonor per les diferents tonalitats que ha anat entrenant en diferents projectes d’investigació performativa, posant en relació la investigació del cos i la veu amb l’escultura, i assolint la composició de tots aquells fragments dels diferents projectes que ha treballat fins el moment. MIX és, conseqüentment (i a diferència de l’obra anterior d’Estruch), una peça única que vol reforçar la condició efímera del tot com a part indestriable del present. I bé que ho aconsegueix.