“Només hi som nosaltres dos, i només puc mirar-te” canta Ferran Palau a “Casa’t amb mi”, la setena cançó del seu darrer disc, Joia. I això és el que pretén que ens passi, també, a la Plaça Vella el divendres 27 de maig, en el marc del festival; de ben segur que ho aconseguirà. I és que Palau explica i descriu la seva història, la dels altres, com si es tractés d’un paisatge que gira a ritme tranquil i assossegat, però tan implacable com la música que composa. I nosaltres, què podem fer? Deixar que ens arrossegui amb ell, ritme avall, i gaudir del camí, és clar.

En menys d’un any, Palau ha presentat dues versions de l’amor, força oposades entre elles. La primera la trobem a Parc, el cinquè àlbum de l’autor, que ens parla d’una estima que és punyent i crema fort, mentre que la segona s’inclou a Joia, un sisè disc que destaca per la seducció del minimalisme, dels sintetitzadors que ens guien a pas lent a través del seu imaginari i que reprenen la intimitat de la veu i la guitarra, on tot es torna més sincer i honest. Quin amor és millor? Si hem de jutjar per la música de Ferran Palau, allò important és estimar-se bé. Escoltem-lo, doncs, ballem les seves lletres, les cançons, que no hi ha millor punt de partida, i allà dins de ben segur que hi trobarem una bona dosi de cures i abraçades.

Crèdit de les fotografies: Sílvia Poch

Participants: Ferran Palau, Joan Pons, Jordi Matas i Dani Comas