Els concursos de resistència de ball o maratons de ball van arribar a casa nostra a l’època dels anys 30. S’havien posat de moda als Estats Units, amb una gran participació a causa de la greu crisi econòmica i la desesperació per generar ingressos. Aquests esdeveniments, completament comercials i infectats de tots els elements d’una economia capitalista, convertien en guanyadors els últims ballarins a mantenir-se en peu. 

Martí Güell reflexiona a L’últim ballarí sobre la morbositat de l’espectador i les generacions d’audiències, així com sobre la precarietat del sector, amb un ball de noranta minuts de durada que recupera la lògica d’aquells concursos però amb un element nou: la complicitat del públic. Només podrà descansar si ens posem al seu lloc, si el substituïm uns minuts, i ballem.