El Límbic té moltes dimensions: és multidisciplinar, itinerant, gratuït, amb mirada crítica i feminista... i és, també, un festival d’arts en viu. És paraula i és llengua, però també és cos: per això és central a moltes propostes del festival.

Pocs ballarins exploren tant les torsions i els límits del cos com ho fa Mabel Olea. No és casualitat, aleshores, que d'aquesta ment creativa sense restriccions hagi sorgit un espectacle com I love u I hate u, on es mostra el combat que implica sovint exposar-se a les xarxes socials. També es relaciona amb els entorns digitals Cyberexorcisme, de Núria Guiu, que executa una lectura contemporània  de Tik Tok des de la coreografia i el moviment corporal.

Des d’una altra òptica, cos, moviment i tecnologia intervenen decisivament en el Ramat simfònic que Moon Ribas & Quim Girón pasturaran per Sitges, en un recorregut que travessarà els carrers i on cada persona del públic durà un altaveu penjat al coll a manera d'esquellot electrònic. També ens proposen una recorregut per endinsar-nos a la vila Les Veïnes. Amb elles, recuperarem una altra mirada i una altra història de Sitges, menys turística, més pròpia. En aquesta clau arriba també la proposta de l’Agrupació de Balls Populars amb la seva particular revisió del ball de gitanes que reinterpreta la forma i el contingut d’aquest ball tradicional i l’adapta a una veu contemporània.

Quim Bigas, amb el seu espectacle de dansa Molar propicia una reflexió des del cos sobre la capacitat contagiosa de la felicitat, fins a fer sentir el públic que és especial, que mola. I del moviment que condueix al pensament també se’n serveix la Cia. Vero Cendoya a Hem de parlar, una història que tracta dels vincles i els conflictes familiars, però que és, a la vegada, una pregunta oberta sobre les relacions de parella i la convivència familiar amb un adolescent.